[15 de setembre del 2011] Hola, aquest és el primer post que escric a la xarxa des que estic a València, així que em presentaré: el meu nom és Diògenes el cínic. Aquest malnom prové del mot grec kyon (gos), és a dir, que també em podeu dir «filòsof-gos» si voleu. O “gos” directament, igual em dóna.
Per als que no em coneixeu encara, he de dir-vos en primer lloc que sóc un pidolaire militant. I vosaltres es preguntareu: un pidolaire militant escrivint posts a Internet? No, no tinc un iPhone com alguns dels anomenats “gossos-flautes” (tot i que alguns d’ells aconsegueixen imitar-me amb certa dignitat, per a la majoria d’ells és inconcebible el despreniment total dels seus béns). Ara vos contaré com vaig poder accedir a la xarxa de xarxes. Resulta que, tot i que sóc un pidolaire militant, és agradable de volta en quant rentar-se un poc, més per a refrescar-me que no per a empolainar-me o romandre net. Això en hivern ho faig a les fonts de la ciutat, el que passa és que ara a l’estiu es calfen tant que és impossible ni tan sols clavar la punta del dit del peu, o siga que he d’anar buscant lavabos públics on rentar-me. El primer lavabo al qual vaig acudir va ser el de la Biblioteca Municipal del Parc de la Cultura, edifici al qual mai havia entrat, tot i tindre la gerra instal·lada en aquest parc, que té unes boniques columnes jòniques que em recorden a la meua època. Una vegada dins, de camí als lavabos, vaig vore com la gent es connectava a internet en públic. Açò em va cridar l’atenció, ja que, per una banda, m’agrada tot allò gratuït que es fa en públic i, per l’altra, vaig trobar que seria un bon mitjà per a difondre la meua paraula. Quan li vaig preguntar a la senyoreta que hi havia al lloc d’informació com podia connectar-me, em va demanar el Document Nacional d’Identitat, que evidentment no posseïsc ni posseiré mai degut a la meua condició d’immigrant il·legal, així que, resignat, li vaig dir que me l’havia deixat a casa i vaig seure als seients que hi ha front als ordinadors, somiant en tot el profit que li podria treure a aquesta ferramenta. I en això que un dels usuaris se'n va anar i es va deixar la sessió oberta. Vaig mirar als dos costats per a comprovar que no em veia ningú, i vaig córrer a ocupar el seu lloc. El primer dia, com podreu comprendre, em vaig quedar meravellat pel funcionament d’aquest insòlit mecanisme i es va acabar el temps de la sessió abans que em donara temps a escriure, però hui, per fi, m’he decidit. I tranquils, que si s’acaba la sessió canviaré d’ordinador...
Com estava dient-vos, el meu nom és Diògenes el cínic, que ve de “gos”, i la meua principal ocupació és prendre el sol a la plaça de l’Ajuntament. Els meus únics estris són un gaiato, una vella manta i una bossa amb els queviures mínims i la recaptació del dia (abans portava també un bol per a beure aigua i un plat per a menjar, però el primer el vaig trencar quan vaig veure un xiquet bevent amb les mans i el segon quan vaig veure un altre escudellant-se les llenties a la corfa d’un pa). Potser es pregunteu perquè em diuen “gos”. Van començar a dir-m’ho tot intentant insultar-me, però la veritat és que ho van encertar: el gos, en tant que animal, té una falta total de aidós, és a dir: de vergonya i de respecte; però, a diferència de la majoria d’animals, degut als intents de domesticació per part de l’home, viu en un entorn humanitzat, on manté els seus hàbits naturals sense pudor, i per això és tan feliç. Fixeu-vos, sinó, en com la majoria de gossos emanen una sensació concreta de felicitat serena. Perquè els humans no puguem, tot desafiant al Zeus del mite de Prometeu, transgredir eixe aidós i viure una vida completament natural a l’entorn de la ciutat? Doncs això és el que intente, i per això tots els meus estris són, com vos he dit, una manta, un gaiato i una bossa amb quatre coses, per això ma casa és una gerra, per això vaig descalç, per això pixe i cague i em masturbe en públic, per això dine a la plaça quan m’entra fam i no cenyint el meu estómac a uns horaris estúpids: perquè crec que un ascetisme quasi-animal és l’únic camí cap a la felicitat. Però no només el gos és el meu exemple, sinó qualsevol animal. De fet, va ser un ratolí omnívor que es menjava les meues restes qui em va inspirar per a escollir aquesta vida. Darrere meu moltíssima gent va anar descobrint la seua vocació mendicant, molts pidolaires vocacionals van pul·lular amb el mantell cínic pels dominis de l’imperi romà, un mantell que a l’Edat Mitjana també va embolcallar els ordres mendicants (salvant les enormes distàncies) i que embolcalla als milers i milers de pidolaires vocacionals que encara actualment pul·lulem per les vostres ciutats. Es sorprendríeu de les coses que tenim a dir si es paràreu a escoltar-nos. De fet, ara amb la crisi, cada dia en som més. Què se n'ha fet, de la garantia de la vostra seguretat? Qualsevol dia vos podeu trobar al mig del carrer despullats de totes les vostres possessions, irremediablement disposats a viure la vida del gos que abans havíeu menyspreat. Llavors desitjareu haver-nos escoltat més detingudament...
