[20 de febrer del 2012] Odie la
comunitat. El bullici urbà em pareix un curiós espectacle, un tant grotesc i
sense sentit, però em fa falta estar sempre en contacte amb ell, tant per a
pidolar com per a transmetre les meues idees (cosa que sempre intente fer
simultàniament). Normalment em pose a pidolar i a exclamar al carrer Colom, ja que
és un dels llocs de València amb més afluència i, per tant, on a més gent
pot arribar el meu discurs. A banda, està prop del Parc de la Cultura on visc. El cas és
que estava hui exclamant les meues diatribes contra la inautenticitat de les
aparentment indiscutibles regles acceptades per la costum, quan ha passat un
jove estudiant corrents i m’ha donat el següent pamflet:
M’he quedat una
estona observant-lo, ja que m’havien parlat molt de l’anarquisme llibertari. Em
senc identificat amb qualsevol dels dos termes: em podria considerar
“anarquista”, ja que no accepte cap poder que no siga el que cadascú exerceix
sobre hom mateix, i també “llibertari”, ja que no reconec cap valor per damunt
de la llibertat. Va ser el meu mestre Antístenes qui em va transmetre el rebuig
a les institucions i les lleis i em va inspirar per a començar la meua tasca de
destrucció de l’esperit cívic. Com va dir Críties, fonamentant-se en la
distinció sofista entre physis i nómos, tots els humans tenen la mateixa
pàtria: el món (del qual jo també sóc ciutadà), degut a que tots tenim la
mateixa naturalesa humana. Efectivament, si em pregunten d’on sóc, diré que sóc
ciutadà del món. O, filant més prim, faré com el meu deixeble Crates i em
proclamaré “ciutadà de Diògenes”. Perquè eixa és una altra: considere que la
revolució ha de ser individual, ja que el meu camp de batalla és la consciència
individual. Jo, com Aristip el cirenaic, em desentenc de les qüestions
col·lectives i marxe cap a la felicitat en solitari. Sense seguir el ramat, com
diria Sèneca. Em vaig disposar a debatre totes aquestes qüestions amb el jove,
a debatre amb ell si realment tindria algun efecte la revolució en aquest
panorama tan grotesc, però el jove va seguir corrents, ja que darrere venia la
policia, donant cops a tot el món indiscriminadament.
Aquesta em va parèixer
una mostra flagrant del cinisme vulgar de la democràcia capitalista (com sabeu,
el mot “cínic” ha derivat – no sé fins a quin punt degut a la tasca de
desprestigi dels dualistes – en la definició de la hipocresia desenfadada). La
democràcia capitalista, per una banda, proclama als quatre vents els ideals de
civilització, ordre, llibertat i independència i, per l’altra, coacciona els
seus ciutadans amb agressivitat, tortures i odi desenfrenat per a mantenir
l’ordre establert. Hui he pogut comprovar a la xarxa tota la brutalitat
policial que ha patit València aquestos últims dies. No sé que pensarà Plató de
tot açò, però supose que ho trobarà legítim, ja que a les seues “Lleis” afirma
que l’obediència és “el fonament de tot ordre polític”.
El cas és que
després del tràgic espectacle de la policia, em vaig quedar mirant l’anunci
anarquista, i vaig desitjar que l’estudiant que me’l va donar arribara a
assolir el suficient esperit crític com per a acabar deixant-se els estudis i
que, per favor, no arribara mai a la universitat, culpable de la domesticació
del saber, eixe temple ple de teranyines on la saviesa es torna trista, fosca,
mandrosa, inútil i insípida, sense implicacions en el món real, quan la
realitat és que la saviesa no pot anar deslligada de la vida. La filosofia hui
en dia està presonera entre els murs de la universitat, i és exclusiva per als
iniciats, ha sigut confiscada pels doctes, perdent tot el contacte amb el
carrer i la interrogació quotidiana per a convertir-se en una nova teologia
adaptada als laics que enyoren el poder de l’Església.
