Sobre l’ascetisme “militant"

[27 d'octubre del 2011] A mi els valencians sempre m’han volgut molt. En una ocasió un jove em va trencar la gerra i al dia següent van fer una recol·lecta per a canviar-me-la. Tot i que reconec que al principi s’estranyaven un poc de les meues pràctiques de resistència: a l’estiu me’n vaig a la Malva-rosa a arrebossar-me en l’arena bullint, i a l’hivern m’enfile a la font de la Plaça de la Verge per a abraçar-me a la gèlida estàtua de Neptú (que representa el riu Túria) per a notar la seua fredor hivernal en la meua pell nua. Al principi no entenien que tot açò eren exercicis per a endurir la meua sensibilitat front a les temptacions del luxe, ja que aquestes normalment es compren a canvi d’una competició que acaba transformant-se en submissió. És la societat la que ens inculca aquesta dèria competitivista, però jo crec que l’individu potser suficientment fort com per a assolir la vertadera excel·lència (i amb ella la felicitat) per ell mateix mitjançant l’esforç. Aquest esforç consisteix a no deixar-se dominar per rés: ni per la fam, ni per la set, ni pel fred, ni pel dolor, ni per la pobresa, ni per la humiliació, sinó concebre tot açò com ocasions d’enduriment, com a proves de força. Així, després d’aquest dur entrenament, l’individu ja està preparat per a qualsevol embat de l’atzar i per al despreniment sobtat de tots els privilegis de la civilització (per exemple, en el cas d’un “corralito”). Eixe és, si voleu que vos diga la veritat, el gran benefici que li he tret a la filosofia.

En això estarien d’acord tant els epicuris (amb la seua apatia) com els estoics (amb la seua ataràxia). Ambdós moviments, amb sistemes filosòfics ben fonamentats creuen, com jo, que l’home, si és savi, és sobradament autosuficient per arribar a la virtut mitjançant l’entrenament en la impassibilitat. De fet, aquesta és una característica comuna a tots els savis de la meua època (que no vos venguen que els cínics som un antecedent dels estoics només per aquest fet).

Sèneca ha mostrat diverses vegades la seua simpatia envers la meua persona, però, com comprendreu, les seues enormes riqueses m’impedeixen estar completament d’acord amb ell, ja que la virtut no pot habitar en una finca ni en una casa rica. Sèneca diu que per a assolir la llibertat cal menysprear tant el plaer i el dolor, com la riquesa i la pobresa. Fins ací estic d’acord. També diu que hem d’entrenar-nos fins a tornar-nos incommovibles front als capricis de l’atzar (tant front als cops de sort com a les desgràcies). En això també estic d’acord (per això mateix faig els meus entrenaments estacionals), però crec que no aplica tot això a la seua pròpia vida, no viu en parresía (no viu d’acord amb les seues pròpies paraules). Jo crec que “De la vida benaurada” és només una justificació precipitada, provocada per la mala consciència que li produeix la retenció de les seues enormes riqueses. Diu que el filòsof, en tant que ha de ser indiferent als cops de l’atzar, no té perquè negar les riqueses que li son heretades, com és el seu cas; d’acord, però aquestes riqueses no s’han creat naturalment, no han eixit del no-res, sinó que han sigut acumulades pels seus avantpassats mitjançant mètodes dubtosos i suposen la pobresa dels altres (com totes les riqueses del món). “De la vida benaurada” és, per tant, un intent de la seua mala consciència per justificar una indiferència privilegiada. Si tan indiferent és a les seues riqueses, que les abandone totes i faça la vida del cínic, com va fer el meu deixeble Crates, i com no pare de suggerir-li a totes les cartes sense resposta que li envie al xaletet que té a una urbanització de luxe de Benidorm. A veure si ara que tinc accés a internet puc pegar-li la vara més a sovint...

I si el meu ascetisme, en la pràctica no s’assembla a l’estoic, encara menys al cristià, que espera de la mortificació i el càstig del cos un benefici ulterior a la mort… Al que sí que s’assembla, en canvi, és a altres ascetismes de la tradició atomista com ara el de Demòcrit, que diu que “el treball sobre hom mateix fa possible la modificació personal”, o el d’Anaxarc, que veu en l’autonomia i el goig d’hom mateix les millors ferramentes per a construir la pròpia vida, així com, per últim, el ja anomenat Epicur, per a qui la construcció d’hom mateix és la millor resposta a la desintegració del món. 

El primer gos

[6 d'octubre del 2011] Crec que hui és bon dia per a parlar-vos del dia que vaig arribar a València. Vaig entrar a la ciutat pel Saler, caminant descalç per la carretera. Era hivern, així que no em vaig abrasar les plantes dels peus amb l’asfalt (tot i que ja estic acostumat, s’agraeix que la carretera no semble una graella). Només entrar, em van meravellar les imponents siluetes dels edificis de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Vaig seguir per l’antic llit del Túria, fins al pont de Calatrava, que també em va meravellar. En aquest punt vaig eixir del llit i vaig contemplar el pòrtic de la rodona dels jutjats, el qual vaig travessar per arribar per fi al Parc de la Cultura, on em vaig instal·lar. Aquest primer itinerari que vaig fer em va semblar una gran rebuda per part de la ciutat, i em vaig dir a mi mateix que els valencians ho havien decorat tot així de bonic expresament per a que jo visquera pels seus carrers.

La primera nit vaig passar molt de fred, donat que encara no tenia la meua gerra, així que em vaig apropar a un altre pidolaire que jeia prop i li vaig preguntar si li sobrava alguna manta, cosa a la qual em va respondre: “Doblega’t la teua!”, i vaig observar que ell també la tenia doblegada. Un poc sorprès per aquella resposta, vaig tornar al meu lloc, vaig doblegar la meua vella manta i, efectivament, vaig dormir d’allò més calentet, ja que era com si en tinguera dues. A l’endemà al migdia, intrigat per aquella saviesa, em vaig apropar a donar-li les gràcies per tan savi consell, i va començar a contar-me històries sobre que l’ésser humà és bo per naturalesa i que és la cultura la que el fa dolent, que aquest ha d’esforçar-se per tornar al seu estat natural (després, investigant en aquesta biblioteca, em vaig adonar que el seu pensament s'assemblava - tot salvaguardant les distàncies, ja que l’home natural d’Antístenes és molt més crític i anàrquic – al de Rousseau. Es va passar tota la vesprada contant-me com el menyspreu del plaer (hedoné), sumat a l’esforç (pónos), podien ajudar a l’individu a assolir la virtut (areté). Em vaig quedar corpres de les seues paraules. I seguia i seguia: L’adoxia (mala fama, impopularitat) és un bé, ja que el vertader filòsof ha de buscar en ell mateix la joia i esforçar-se per viure en llibertat en un entorn on aquesta ha estat abolida per la violència i la demagògia, i no fer cas de la opinió de la majoria, una norma que no mereix respecte, ja que no està infundada en la raó. Em va contar que moltes d’aquestes coses, i moltes altres (anteposar la cura de l’ànima a tota la resta, el menyspreu dels béns, l’afany pel diàleg, la crítica als polítics i els demagogs) les havia après del seu mestre Sòcrates que, per molt que Plató el deformara amb una interpretació interessada, era un savi que li donava més importància a la pràctica que no a la teoria. De fet, Antístenes em va dir que havia estat present els moments anteriors a la seua mort (després ho vaig comprovar al “Fedó”). A mi em va parèixer que la vida de Sòcrates no era del tot harmoniosa amb el seu pensament, ja que vivia en una casa i tenia un esclau, però no li ho vaig replicar encara, perquè volia que em continuara contant coses. 


Com que es va fer de nit, Antístenes em va intentar despatxar dient-me que ja estava bé, i davant la meua negació a anar-me’n, em va amenaçar amb el seu gaiato. Llavors jo em vaig agenollar i li vaig dir: “Pega’m! No trobaràs un gaiato suficientment dur per a apartar-me de tu mentre crega que dius coses importants!”, i des d’aleshores em va acceptar com a deixeble. I no vaig ser l’únic: També va ser mestre dels estoics, que van aprendre d’ell que l’autosuficiència del savi per a la felicitat només depèn de la seua pròpia saviesa i virtut. Això sí, mai va acceptar en el seu si a platònics ni eleàtics. De fet, una vegada va assistir a la conferència d’un eleàtic sobre la negació del moviment (ja sabeu: les apories de Zenó i tot això), i es va alçar i se’n va anar caminant com a única i muda contrargumentació.

Fa poc vaig anar a visitar-lo, ja que vaig escoltar que estava molt malalt. Jo no podia veure’l així, tot morat i exclamant entre ais: “Qui podrà lliurar-me d’aquestos dolors? Qui?”, així que vaig treure un ganivet que duia a la bossa i li vaig dir: “Aquest!”. M’haguera paregut molt simbòlic aplicar les meues idees sobre la eutanàsia – que més avant vos explicaré - precisament a qui me les havia inspirat, però de seguida va dir : “He preguntat qui podria lliurar-me dels dolors, no de la vida!”, així que vaig tornar a guardar, no sense certa resignació, el ganivet a la bossa.