El primer gos

[6 d'octubre del 2011] Crec que hui és bon dia per a parlar-vos del dia que vaig arribar a València. Vaig entrar a la ciutat pel Saler, caminant descalç per la carretera. Era hivern, així que no em vaig abrasar les plantes dels peus amb l’asfalt (tot i que ja estic acostumat, s’agraeix que la carretera no semble una graella). Només entrar, em van meravellar les imponents siluetes dels edificis de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Vaig seguir per l’antic llit del Túria, fins al pont de Calatrava, que també em va meravellar. En aquest punt vaig eixir del llit i vaig contemplar el pòrtic de la rodona dels jutjats, el qual vaig travessar per arribar per fi al Parc de la Cultura, on em vaig instal·lar. Aquest primer itinerari que vaig fer em va semblar una gran rebuda per part de la ciutat, i em vaig dir a mi mateix que els valencians ho havien decorat tot així de bonic expresament per a que jo visquera pels seus carrers.

La primera nit vaig passar molt de fred, donat que encara no tenia la meua gerra, així que em vaig apropar a un altre pidolaire que jeia prop i li vaig preguntar si li sobrava alguna manta, cosa a la qual em va respondre: “Doblega’t la teua!”, i vaig observar que ell també la tenia doblegada. Un poc sorprès per aquella resposta, vaig tornar al meu lloc, vaig doblegar la meua vella manta i, efectivament, vaig dormir d’allò més calentet, ja que era com si en tinguera dues. A l’endemà al migdia, intrigat per aquella saviesa, em vaig apropar a donar-li les gràcies per tan savi consell, i va començar a contar-me històries sobre que l’ésser humà és bo per naturalesa i que és la cultura la que el fa dolent, que aquest ha d’esforçar-se per tornar al seu estat natural (després, investigant en aquesta biblioteca, em vaig adonar que el seu pensament s'assemblava - tot salvaguardant les distàncies, ja que l’home natural d’Antístenes és molt més crític i anàrquic – al de Rousseau. Es va passar tota la vesprada contant-me com el menyspreu del plaer (hedoné), sumat a l’esforç (pónos), podien ajudar a l’individu a assolir la virtut (areté). Em vaig quedar corpres de les seues paraules. I seguia i seguia: L’adoxia (mala fama, impopularitat) és un bé, ja que el vertader filòsof ha de buscar en ell mateix la joia i esforçar-se per viure en llibertat en un entorn on aquesta ha estat abolida per la violència i la demagògia, i no fer cas de la opinió de la majoria, una norma que no mereix respecte, ja que no està infundada en la raó. Em va contar que moltes d’aquestes coses, i moltes altres (anteposar la cura de l’ànima a tota la resta, el menyspreu dels béns, l’afany pel diàleg, la crítica als polítics i els demagogs) les havia après del seu mestre Sòcrates que, per molt que Plató el deformara amb una interpretació interessada, era un savi que li donava més importància a la pràctica que no a la teoria. De fet, Antístenes em va dir que havia estat present els moments anteriors a la seua mort (després ho vaig comprovar al “Fedó”). A mi em va parèixer que la vida de Sòcrates no era del tot harmoniosa amb el seu pensament, ja que vivia en una casa i tenia un esclau, però no li ho vaig replicar encara, perquè volia que em continuara contant coses. 


Com que es va fer de nit, Antístenes em va intentar despatxar dient-me que ja estava bé, i davant la meua negació a anar-me’n, em va amenaçar amb el seu gaiato. Llavors jo em vaig agenollar i li vaig dir: “Pega’m! No trobaràs un gaiato suficientment dur per a apartar-me de tu mentre crega que dius coses importants!”, i des d’aleshores em va acceptar com a deixeble. I no vaig ser l’únic: També va ser mestre dels estoics, que van aprendre d’ell que l’autosuficiència del savi per a la felicitat només depèn de la seua pròpia saviesa i virtut. Això sí, mai va acceptar en el seu si a platònics ni eleàtics. De fet, una vegada va assistir a la conferència d’un eleàtic sobre la negació del moviment (ja sabeu: les apories de Zenó i tot això), i es va alçar i se’n va anar caminant com a única i muda contrargumentació.

Fa poc vaig anar a visitar-lo, ja que vaig escoltar que estava molt malalt. Jo no podia veure’l així, tot morat i exclamant entre ais: “Qui podrà lliurar-me d’aquestos dolors? Qui?”, així que vaig treure un ganivet que duia a la bossa i li vaig dir: “Aquest!”. M’haguera paregut molt simbòlic aplicar les meues idees sobre la eutanàsia – que més avant vos explicaré - precisament a qui me les havia inspirat, però de seguida va dir : “He preguntat qui podria lliurar-me dels dolors, no de la vida!”, així que vaig tornar a guardar, no sense certa resignació, el ganivet a la bossa.