Visita a la Catedral de València

[14 d'abril del 2012] L’altre dia estava demanant a la porta de la Catedral de València i vaig escoltar com començaven a dir missa, així que, mogut per la curiositat, em vaig decidir a entrar. Només entrar, vaig veure una pica amb aigua beneïda que hom s’havia de tirar per damunt per a entrar purificat al temple. Em vaig negar, ja que crec que seria tan eficaç per a llevar les faltes de conducta com les de gramàtica (que, com podeu observar, no en faig poques…). Vaig avançar pels llòbrecs banquets i vaig veure una dona que al resar agenollada enaltia el seu cul turgent, així que em vaig apropar i li vaig dir a cau d’orella: “Filla meua, no tens por de que Déu es detinga per atzar darrere teu i que no li pareguen tan bons els teus modals?” i, seguit per la seua mirada estupefacta, vaig seure prop de l’altar, a escoltar com el retor prometia la salvació dels conversos després de la mort. Vos jure que vaig aguantar una estona, però al final no vaig poder més. Quan observe pilots, metges i filòsofs, pense que l’home és el més intel·ligent dels animals. Però quan veig intèrprets de somnis, endevins i els seus adeptes, o figures envanides per la fama i la riquesa, pense que no hi ha rés més buit que l’home, així que em vaig alçar cridant: “PERQUÈ NO ET MORS JA I AIXÍ OBTENS D'UNA VEGADA PER TOTES LA PAU DE L’ÀNIMA!?”, i me’n vaig eixir de la catedral escortat pel silenci del retor i els xiuxiuejos dels fidels.

El sacerdot és un censor que treballa contra la vida a l’empresa de la religió, que limita les llibertats i singularitats individuals tot recorrent al terror per a assentar el poder (mireu si no com de prop dels poderosos – i com de lluny dels pobres! - s’ha mantingut sempre l’Església). Per a mi els déus només tenen realitat metodològica, però em dóna igual perquè, al remat, jo faig com Epicuri i no mostre el més mínim interès per allò sagrat. Cal ser completament indiferent envers les qüestions teològiques.

El cas és que, per a rematar, a la porta de l’església em vaig trobar a un venedor d’assegurances:

- Hola, bon dia, ha pensat ja en el seu soterrament?

- Deixa’m en pau! No tinc casa, ni feina, ni família!

- I qui el soterrarà si no té família?

- Doncs qui vullga quedar-se amb ma casa! Mira, si vols que et siga sincer, el dia de la meua mort m’agradaria servir-li d’aliment als gossos i als pardals.

- I a vostè no li pareix desagradable, ser devorat pels animals?

- Ara que ho dius, tens tota la raó... Però no passa rés: em deixes un bastó prop i així els podré espantar!

- Però com voldrà espantar-los, si ja estarà inconscient?

- Llavors, si ja estaré inconscient, quin mal podran fer-me els seus mossos?

I me’n vaig anar rient. En efecte, a mi la mort no m’atemoreix el més mínim, ja que la única cosa que m'importa és tot allò que passa abans. Com bé diuen els epicuris: com ha de ser la mort un mal, si quan estiga present no la sentirem? Mentre estem nosaltres, ella no està, i una vegada vinga, nosaltres ja no estarem.

De tant de recordar a Epicuri i els seus em van vindre ganes de visitar-los, així que em vaig apropar a l’Hortet ecològic que tenen a Benimaclet. Sempre que vaig els recrimine la seua vida en comunitat i sempre entre a la comuna exclamant, mig en broma mig de veres: “Avall els murs de l’Hortet!”, però llevat d’això, coincidisc amb ells en molts punts o, millor dit, en moltes negacions: de la família, del treball, de la pàtria, dels diners, dels honors, del poder, de la política…