Elogi de la desocupació

[9 de desembre del 2011] Per a mi els diners són la metròpoli de tots els mals. I vosaltres, astuts lectors, pensareu: Com pot dir això, si la seua única ocupació, a banda de prendre el sol a la plaça de l’Ajuntament, és pidolar? Jo, precisant els termes, vos respondria que el que faig no és exactament “pidolar”, sinó “reclamar” els meus diners que, per una altra banda, també son de tots, donat que tot és de tots i ningú no és propietari de res. La propietat allunya l’home de l’autenticitat. L’autèntica riquesa és l’autosuficiència. Es penseu que posseïu riqueses, però en realitat són elles les que vos posseeixen a vosaltres. Alguns em diuen que sóc pobre, però jo crec que només és pobre qui desitja més del que pot adquirir, i jo l’únic que desitje és un poc de menjar per a passar el dia. Això sí: no estic disposat a treballar per a guanyar-me’l. Això sí que no.

Si es fixeu en l’etimologia de la paraula “treball” podeu comprovar com s’assembla sospitosament a la paraula “tripàlium”, una espècie de tricorni que servia per a torturar. El meu mestre Antístenes també rebutja el treball, ja que el considera un tribut que cal pagar-li a la societat. A la biblioteca he trobat diverses referències al respecte. Paul Lafargue va escriure a “El Dret a la Mandra” que caldria treballar només tres hores al dia (en eixe cas potser fins i tot m’ho pensava). Onfray, per la seua banda, diu al llibre que em dedica (“Cinismos”) que “el treball eximeix les classes dominants d’aplicar la vigilància”, però sens dubte la palma se l’endú Nietzsche, quan afirma a “Aurora” que “el treball constitueix la millor de les policies" i que "aconsegueix obstruir el desenvolupament de la raó, els desitjos, el gust per la independència, tot consumint una extraordinària quantitat de força que li arrabata a la reflexió, la meditació, el somieig, les preocupacions, l’amor i l’odi, tot assegurant satisfaccions fàcils i regulars”.

Així que, si estàs actualment desocupat, que sàpigues que vius en la millor de les situacions possibles. En el lloc i el temps d’on vinc, el treball es reserva als esclaus. I les coses no han canviat molt, ja que si ho apliquem a la situació actual, el treball també està reservat als esclaus, més concretament a les víctimes d’eixe nou tipus d’esclavatge que suposa el consum. O siga, que espere que sigueu conscients, parats del món, de que actualment només vosaltres i jo vivim com a vertaders ciutadans. Vos anime a militaritzar la vostra desocupació com un posicionament front a l’esclavatge del consum. I als que treballeu, evidentment, vos anime a que abandoneu els vostres llocs de treball.

La meua Anti-República

[17 de novembre del 2011] Passejant per la biblioteca m’he trobat els deu llibres de la República de Plató, aquell que em va definir com un «Sòcrates embogit», cosa que em va afalagar molt en el seu moment. Doncs jo també tinc la meua pròpia República (el que passa que aquesta no ha arribat als estants de les biblioteques…).

La meua República té algunes semblances amb la de Plató, concretament només tres: el comunisme de béns, la igualtat entre sexes i la comunitat de dones i fills. A partir d’ací comencen les discordances:

- Per a començar, en la meua República la geometria, l’astronomia i la música estaran excloses de l’educació, ja que són matèries completament inútils.

- En la meua República s'admetrà l’antropofàgia. No poseu eixa cara! Mai he entès perquè està prohibida en la nostra ciutat, si hi ha alguns pobles del món on és d’allò més natural. No entenc a què es deu eixe pudor, si tot està en tot i circula per tot, si en el pa hi ha carn, i en la verdura hi ha pa. Tots els cossos es contaminen entre ells, interpenetrant-se a través de porus invisibles i transformant-se mútuament mitjançant exhalacions com les d’Anaxàgores. Tot són modificacions d’una única substància, i aquesta no és per a res una idea, sinó la matèria, com han dit també Leucip, Demòcrit (que diu que l’ànima mor al mateix temps que la resta del cos), Antifont, Epicur (que diu que després de la mort es descomponen els àtoms), Lucreci i molts altres. Des d’aquest punt de vista, mai he entès la condemna moral del canibalisme, fins que l'altre dia em vaig trobar a la biblioteca un llibre de Lévi-Strauss (“Tristos Tròpics”) on diu que “la condemna moral del canibalisme implica la creença en la resurrecció corporal o l’afirmació del vincle ànima-cos i el corresponent dualisme”. Des de llavors que ja comence a entendre-ho...

- En la meua República també estarà permès l’incest en totes les seues variants: els fills podran jaure amb les mares i les germanes; i els casats amb les criades, deixant lliures les dones amb els amants. Si no entenc la prohibició del canibalisme, encara menys la de l’incest, tan adequat amb la llei natural com el parricidi (que, en el cas de l’eutanàsia, és completament legítim). L’incest i el parricidi no són pecats terribles, només simples errors d’apreciació que podem corregir atenent a la natura. ¡Com de babau va ser Edip! Si jo haguera sigut ell, haguera intentat legalitzar l’incest a Tebes; i només si el poble s’haguera resistit llavors haguera fugit de la ciutat a vagarejar pel món, però amb els dos ulls sencerets! L’incest és, per tant, una prohibició convencional relativa només a les societats que el sancionen. Com bé relata Sext Empíric, l’estoic Crísip tenia relacions amb sa mare, la seua germana i la seua filla. I en un llibret molt bonic del Marqués de Sade que he trobat (“La filosofia al tocador”), diu que les relacions incestuoses són “les unions més dolces de la naturalesa, les que aquesta ens prescriu i ens aconsella com a les millors”. De fet, si no m’equivoque, els borbons les practicaven no fa massa generacions.

- En la meua República tots vestiran igual que jo: amb una manta, un gaiato i una bossa amb els estris bàsics: l’uniforme de la frugalitat.  

- En la meua República no s’admetrà la ciutat com a pàtria (només s’admetrà el mon com a tal), i tampoc lleis que no siguen universals.

- En la meua República estaran prohibides la guerra i la religió (o siga, que imagineu-se les guerres de religió!)

- En la meua República l’economia no serà monetària, ja que la única moneda que valdrà serà la taba, que només serveix per a jugar.


Com veieu serà una ciutat ideal, semblant a la que el meu alumne Crates també va imaginar baix el nom de Pera.

I què dir de la teoria de les idees que exposa Plató al llibre setè de la República? Mira que m’he passat matins buscant a l’Home pel Mercat Central amb la meua llanterna, però només he trobat que homes particulars en la seua múltiple varietat. Per a mi la teoria de les idees només és una deformació delirant de les definicions socràtiques, que tan mal va gestionar, com va posar de manifest aquella vegada que va definir l’home com un “bípede implume” i li vaig tindre que tirar un pollastre desplomat per a que afegira allò de “amb ungles planes”.

Sobre l’ascetisme “militant"

[27 d'octubre del 2011] A mi els valencians sempre m’han volgut molt. En una ocasió un jove em va trencar la gerra i al dia següent van fer una recol·lecta per a canviar-me-la. Tot i que reconec que al principi s’estranyaven un poc de les meues pràctiques de resistència: a l’estiu me’n vaig a la Malva-rosa a arrebossar-me en l’arena bullint, i a l’hivern m’enfile a la font de la Plaça de la Verge per a abraçar-me a la gèlida estàtua de Neptú (que representa el riu Túria) per a notar la seua fredor hivernal en la meua pell nua. Al principi no entenien que tot açò eren exercicis per a endurir la meua sensibilitat front a les temptacions del luxe, ja que aquestes normalment es compren a canvi d’una competició que acaba transformant-se en submissió. És la societat la que ens inculca aquesta dèria competitivista, però jo crec que l’individu potser suficientment fort com per a assolir la vertadera excel·lència (i amb ella la felicitat) per ell mateix mitjançant l’esforç. Aquest esforç consisteix a no deixar-se dominar per rés: ni per la fam, ni per la set, ni pel fred, ni pel dolor, ni per la pobresa, ni per la humiliació, sinó concebre tot açò com ocasions d’enduriment, com a proves de força. Així, després d’aquest dur entrenament, l’individu ja està preparat per a qualsevol embat de l’atzar i per al despreniment sobtat de tots els privilegis de la civilització (per exemple, en el cas d’un “corralito”). Eixe és, si voleu que vos diga la veritat, el gran benefici que li he tret a la filosofia.

En això estarien d’acord tant els epicuris (amb la seua apatia) com els estoics (amb la seua ataràxia). Ambdós moviments, amb sistemes filosòfics ben fonamentats creuen, com jo, que l’home, si és savi, és sobradament autosuficient per arribar a la virtut mitjançant l’entrenament en la impassibilitat. De fet, aquesta és una característica comuna a tots els savis de la meua època (que no vos venguen que els cínics som un antecedent dels estoics només per aquest fet).

Sèneca ha mostrat diverses vegades la seua simpatia envers la meua persona, però, com comprendreu, les seues enormes riqueses m’impedeixen estar completament d’acord amb ell, ja que la virtut no pot habitar en una finca ni en una casa rica. Sèneca diu que per a assolir la llibertat cal menysprear tant el plaer i el dolor, com la riquesa i la pobresa. Fins ací estic d’acord. També diu que hem d’entrenar-nos fins a tornar-nos incommovibles front als capricis de l’atzar (tant front als cops de sort com a les desgràcies). En això també estic d’acord (per això mateix faig els meus entrenaments estacionals), però crec que no aplica tot això a la seua pròpia vida, no viu en parresía (no viu d’acord amb les seues pròpies paraules). Jo crec que “De la vida benaurada” és només una justificació precipitada, provocada per la mala consciència que li produeix la retenció de les seues enormes riqueses. Diu que el filòsof, en tant que ha de ser indiferent als cops de l’atzar, no té perquè negar les riqueses que li son heretades, com és el seu cas; d’acord, però aquestes riqueses no s’han creat naturalment, no han eixit del no-res, sinó que han sigut acumulades pels seus avantpassats mitjançant mètodes dubtosos i suposen la pobresa dels altres (com totes les riqueses del món). “De la vida benaurada” és, per tant, un intent de la seua mala consciència per justificar una indiferència privilegiada. Si tan indiferent és a les seues riqueses, que les abandone totes i faça la vida del cínic, com va fer el meu deixeble Crates, i com no pare de suggerir-li a totes les cartes sense resposta que li envie al xaletet que té a una urbanització de luxe de Benidorm. A veure si ara que tinc accés a internet puc pegar-li la vara més a sovint...

I si el meu ascetisme, en la pràctica no s’assembla a l’estoic, encara menys al cristià, que espera de la mortificació i el càstig del cos un benefici ulterior a la mort… Al que sí que s’assembla, en canvi, és a altres ascetismes de la tradició atomista com ara el de Demòcrit, que diu que “el treball sobre hom mateix fa possible la modificació personal”, o el d’Anaxarc, que veu en l’autonomia i el goig d’hom mateix les millors ferramentes per a construir la pròpia vida, així com, per últim, el ja anomenat Epicur, per a qui la construcció d’hom mateix és la millor resposta a la desintegració del món. 

El primer gos

[6 d'octubre del 2011] Crec que hui és bon dia per a parlar-vos del dia que vaig arribar a València. Vaig entrar a la ciutat pel Saler, caminant descalç per la carretera. Era hivern, així que no em vaig abrasar les plantes dels peus amb l’asfalt (tot i que ja estic acostumat, s’agraeix que la carretera no semble una graella). Només entrar, em van meravellar les imponents siluetes dels edificis de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Vaig seguir per l’antic llit del Túria, fins al pont de Calatrava, que també em va meravellar. En aquest punt vaig eixir del llit i vaig contemplar el pòrtic de la rodona dels jutjats, el qual vaig travessar per arribar per fi al Parc de la Cultura, on em vaig instal·lar. Aquest primer itinerari que vaig fer em va semblar una gran rebuda per part de la ciutat, i em vaig dir a mi mateix que els valencians ho havien decorat tot així de bonic expresament per a que jo visquera pels seus carrers.

La primera nit vaig passar molt de fred, donat que encara no tenia la meua gerra, així que em vaig apropar a un altre pidolaire que jeia prop i li vaig preguntar si li sobrava alguna manta, cosa a la qual em va respondre: “Doblega’t la teua!”, i vaig observar que ell també la tenia doblegada. Un poc sorprès per aquella resposta, vaig tornar al meu lloc, vaig doblegar la meua vella manta i, efectivament, vaig dormir d’allò més calentet, ja que era com si en tinguera dues. A l’endemà al migdia, intrigat per aquella saviesa, em vaig apropar a donar-li les gràcies per tan savi consell, i va començar a contar-me històries sobre que l’ésser humà és bo per naturalesa i que és la cultura la que el fa dolent, que aquest ha d’esforçar-se per tornar al seu estat natural (després, investigant en aquesta biblioteca, em vaig adonar que el seu pensament s'assemblava - tot salvaguardant les distàncies, ja que l’home natural d’Antístenes és molt més crític i anàrquic – al de Rousseau. Es va passar tota la vesprada contant-me com el menyspreu del plaer (hedoné), sumat a l’esforç (pónos), podien ajudar a l’individu a assolir la virtut (areté). Em vaig quedar corpres de les seues paraules. I seguia i seguia: L’adoxia (mala fama, impopularitat) és un bé, ja que el vertader filòsof ha de buscar en ell mateix la joia i esforçar-se per viure en llibertat en un entorn on aquesta ha estat abolida per la violència i la demagògia, i no fer cas de la opinió de la majoria, una norma que no mereix respecte, ja que no està infundada en la raó. Em va contar que moltes d’aquestes coses, i moltes altres (anteposar la cura de l’ànima a tota la resta, el menyspreu dels béns, l’afany pel diàleg, la crítica als polítics i els demagogs) les havia après del seu mestre Sòcrates que, per molt que Plató el deformara amb una interpretació interessada, era un savi que li donava més importància a la pràctica que no a la teoria. De fet, Antístenes em va dir que havia estat present els moments anteriors a la seua mort (després ho vaig comprovar al “Fedó”). A mi em va parèixer que la vida de Sòcrates no era del tot harmoniosa amb el seu pensament, ja que vivia en una casa i tenia un esclau, però no li ho vaig replicar encara, perquè volia que em continuara contant coses. 


Com que es va fer de nit, Antístenes em va intentar despatxar dient-me que ja estava bé, i davant la meua negació a anar-me’n, em va amenaçar amb el seu gaiato. Llavors jo em vaig agenollar i li vaig dir: “Pega’m! No trobaràs un gaiato suficientment dur per a apartar-me de tu mentre crega que dius coses importants!”, i des d’aleshores em va acceptar com a deixeble. I no vaig ser l’únic: També va ser mestre dels estoics, que van aprendre d’ell que l’autosuficiència del savi per a la felicitat només depèn de la seua pròpia saviesa i virtut. Això sí, mai va acceptar en el seu si a platònics ni eleàtics. De fet, una vegada va assistir a la conferència d’un eleàtic sobre la negació del moviment (ja sabeu: les apories de Zenó i tot això), i es va alçar i se’n va anar caminant com a única i muda contrargumentació.

Fa poc vaig anar a visitar-lo, ja que vaig escoltar que estava molt malalt. Jo no podia veure’l així, tot morat i exclamant entre ais: “Qui podrà lliurar-me d’aquestos dolors? Qui?”, així que vaig treure un ganivet que duia a la bossa i li vaig dir: “Aquest!”. M’haguera paregut molt simbòlic aplicar les meues idees sobre la eutanàsia – que més avant vos explicaré - precisament a qui me les havia inspirat, però de seguida va dir : “He preguntat qui podria lliurar-me dels dolors, no de la vida!”, així que vaig tornar a guardar, no sense certa resignació, el ganivet a la bossa. 

El meu nom és “gos”, perquè som multitud

[15 de setembre del 2011] Hola, aquest és el primer post que escric a la xarxa des que estic a València, així que em presentaré: el meu nom és Diògenes el cínic. Aquest malnom prové del mot grec kyon (gos), és a dir, que també em podeu dir «filòsof-gos» si voleu. O “gos” directament, igual em dóna.

 Per als que no em coneixeu encara, he de dir-vos en primer lloc que sóc un pidolaire militant. I vosaltres es preguntareu: un pidolaire militant escrivint posts a Internet? No, no tinc un iPhone com alguns dels anomenats “gossos-flautes” (tot i que alguns d’ells aconsegueixen imitar-me amb certa dignitat, per a la majoria d’ells és inconcebible el despreniment total dels seus béns). Ara vos contaré com vaig poder accedir a la xarxa de xarxes. Resulta que, tot i que sóc un pidolaire militant, és agradable de volta en quant rentar-se un poc, més per a refrescar-me que no per a empolainar-me o romandre net. Això en hivern ho faig a les fonts de la ciutat, el que passa és que ara a l’estiu es calfen tant que és impossible ni tan sols clavar la punta del dit del peu, o siga que he d’anar buscant lavabos públics on rentar-me. El primer lavabo al qual vaig acudir va ser el de la Biblioteca Municipal del Parc de la Cultura, edifici al qual mai havia entrat, tot i tindre la gerra instal·lada en aquest parc, que té unes boniques columnes jòniques que em recorden a la meua època. Una vegada dins, de camí als lavabos, vaig vore com la gent es connectava a internet en públic. Açò em va cridar l’atenció, ja que, per una banda, m’agrada tot allò gratuït que es fa en públic i, per l’altra, vaig trobar que seria un bon mitjà per a difondre la meua paraula. Quan li vaig preguntar a la senyoreta que hi havia al lloc d’informació com podia connectar-me, em va demanar el Document Nacional d’Identitat, que evidentment no posseïsc ni posseiré mai degut a la meua condició d’immigrant il·legal, així que, resignat, li vaig dir que me l’havia deixat a casa i vaig seure als seients que hi ha front als ordinadors, somiant en tot el profit que li podria treure a aquesta ferramenta. I en això que un dels usuaris se'n va anar i es va deixar la sessió oberta. Vaig mirar als dos costats per a comprovar que no em veia ningú, i vaig córrer a ocupar el seu lloc. El primer dia, com podreu comprendre, em vaig quedar meravellat pel funcionament d’aquest insòlit mecanisme i es va acabar el temps de la sessió abans que em donara temps a escriure, però hui, per fi, m’he decidit. I tranquils, que si s’acaba la sessió canviaré d’ordinador...

 Com estava dient-vos, el meu nom és Diògenes el cínic, que ve de “gos”, i la meua principal ocupació és prendre el sol a la plaça de l’Ajuntament. Els meus únics estris són un gaiato, una vella manta i una bossa amb els queviures mínims i la recaptació del dia (abans portava també un bol per a beure aigua i un plat per a menjar, però el primer el vaig trencar quan vaig veure un xiquet bevent amb les mans i el segon quan vaig veure un altre escudellant-se les llenties a la corfa d’un pa). Potser es pregunteu perquè em diuen “gos”. Van començar a dir-m’ho tot intentant insultar-me, però la veritat és que ho van encertar: el gos, en tant que animal, té una falta total de aidós, és a dir: de vergonya i de respecte; però, a diferència de la majoria d’animals, degut als intents de domesticació per part de l’home, viu en un entorn humanitzat, on manté els seus hàbits naturals sense pudor, i per això és tan feliç. Fixeu-vos, sinó, en com la majoria de gossos emanen una sensació concreta de felicitat serena. Perquè els humans no puguem, tot desafiant al Zeus del mite de Prometeu, transgredir eixe aidós i viure una vida completament natural a l’entorn de la ciutat? Doncs això és el que intente, i per això tots els meus estris són, com vos he dit, una manta, un gaiato i una bossa amb quatre coses, per això ma casa és una gerra, per això vaig descalç, per això pixe i cague i em masturbe en públic, per això dine a la plaça quan m’entra fam i no cenyint el meu estómac a uns horaris estúpids: perquè crec que un ascetisme quasi-animal és l’únic camí cap a la felicitat. Però no només el gos és el meu exemple, sinó qualsevol animal. De fet, va ser un ratolí omnívor que es menjava les meues restes qui em va inspirar per a escollir aquesta vida. Darrere meu moltíssima gent va anar descobrint la seua vocació mendicant, molts pidolaires vocacionals van pul·lular amb el mantell cínic pels dominis de l’imperi romà, un mantell que a l’Edat Mitjana també va embolcallar els ordres mendicants (salvant les enormes distàncies) i que embolcalla als milers i milers de pidolaires vocacionals que encara actualment pul·lulem per les vostres ciutats. Es sorprendríeu de les coses que tenim a dir si es paràreu a escoltar-nos. De fet, ara amb la crisi, cada dia en som més. Què se n'ha fet, de la garantia de la vostra seguretat? Qualsevol dia vos podeu trobar al mig del carrer despullats de totes les vostres possessions, irremediablement disposats a viure la vida del gos que abans havíeu menyspreat. Llavors desitjareu haver-nos escoltat més detingudament...