Sobre l’ascetisme “militant"

[27 d'octubre del 2011] A mi els valencians sempre m’han volgut molt. En una ocasió un jove em va trencar la gerra i al dia següent van fer una recol·lecta per a canviar-me-la. Tot i que reconec que al principi s’estranyaven un poc de les meues pràctiques de resistència: a l’estiu me’n vaig a la Malva-rosa a arrebossar-me en l’arena bullint, i a l’hivern m’enfile a la font de la Plaça de la Verge per a abraçar-me a la gèlida estàtua de Neptú (que representa el riu Túria) per a notar la seua fredor hivernal en la meua pell nua. Al principi no entenien que tot açò eren exercicis per a endurir la meua sensibilitat front a les temptacions del luxe, ja que aquestes normalment es compren a canvi d’una competició que acaba transformant-se en submissió. És la societat la que ens inculca aquesta dèria competitivista, però jo crec que l’individu potser suficientment fort com per a assolir la vertadera excel·lència (i amb ella la felicitat) per ell mateix mitjançant l’esforç. Aquest esforç consisteix a no deixar-se dominar per rés: ni per la fam, ni per la set, ni pel fred, ni pel dolor, ni per la pobresa, ni per la humiliació, sinó concebre tot açò com ocasions d’enduriment, com a proves de força. Així, després d’aquest dur entrenament, l’individu ja està preparat per a qualsevol embat de l’atzar i per al despreniment sobtat de tots els privilegis de la civilització (per exemple, en el cas d’un “corralito”). Eixe és, si voleu que vos diga la veritat, el gran benefici que li he tret a la filosofia.

En això estarien d’acord tant els epicuris (amb la seua apatia) com els estoics (amb la seua ataràxia). Ambdós moviments, amb sistemes filosòfics ben fonamentats creuen, com jo, que l’home, si és savi, és sobradament autosuficient per arribar a la virtut mitjançant l’entrenament en la impassibilitat. De fet, aquesta és una característica comuna a tots els savis de la meua època (que no vos venguen que els cínics som un antecedent dels estoics només per aquest fet).

Sèneca ha mostrat diverses vegades la seua simpatia envers la meua persona, però, com comprendreu, les seues enormes riqueses m’impedeixen estar completament d’acord amb ell, ja que la virtut no pot habitar en una finca ni en una casa rica. Sèneca diu que per a assolir la llibertat cal menysprear tant el plaer i el dolor, com la riquesa i la pobresa. Fins ací estic d’acord. També diu que hem d’entrenar-nos fins a tornar-nos incommovibles front als capricis de l’atzar (tant front als cops de sort com a les desgràcies). En això també estic d’acord (per això mateix faig els meus entrenaments estacionals), però crec que no aplica tot això a la seua pròpia vida, no viu en parresía (no viu d’acord amb les seues pròpies paraules). Jo crec que “De la vida benaurada” és només una justificació precipitada, provocada per la mala consciència que li produeix la retenció de les seues enormes riqueses. Diu que el filòsof, en tant que ha de ser indiferent als cops de l’atzar, no té perquè negar les riqueses que li son heretades, com és el seu cas; d’acord, però aquestes riqueses no s’han creat naturalment, no han eixit del no-res, sinó que han sigut acumulades pels seus avantpassats mitjançant mètodes dubtosos i suposen la pobresa dels altres (com totes les riqueses del món). “De la vida benaurada” és, per tant, un intent de la seua mala consciència per justificar una indiferència privilegiada. Si tan indiferent és a les seues riqueses, que les abandone totes i faça la vida del cínic, com va fer el meu deixeble Crates, i com no pare de suggerir-li a totes les cartes sense resposta que li envie al xaletet que té a una urbanització de luxe de Benidorm. A veure si ara que tinc accés a internet puc pegar-li la vara més a sovint...

I si el meu ascetisme, en la pràctica no s’assembla a l’estoic, encara menys al cristià, que espera de la mortificació i el càstig del cos un benefici ulterior a la mort… Al que sí que s’assembla, en canvi, és a altres ascetismes de la tradició atomista com ara el de Demòcrit, que diu que “el treball sobre hom mateix fa possible la modificació personal”, o el d’Anaxarc, que veu en l’autonomia i el goig d’hom mateix les millors ferramentes per a construir la pròpia vida, així com, per últim, el ja anomenat Epicur, per a qui la construcció d’hom mateix és la millor resposta a la desintegració del món.