La constel·lació del gos

[15 de juliol del 2012] Per a mi hui és un dia molt especial, ja que aquesta nit els estels del gos seran els que més brillen al cel de València, advertint al món amb els seus lladrucs siderals sobre l’adveniment de la canícula (és a dir, “els dies del gos”), amb el sòl extremadament ardent i la sequera absoluta que això comporta. I no seran lladrucs alarmants en absolut, sinó que el gos lladrarà excitat però feliç davant la temptativa de l’Apocalipsi canicular, ja que amb l’aparició de la nostra constel·lació, com diu Aristòtil, “comença el període de l’any en el qual el foc del sol s’aproxima més perillosament a la terra”. Vos convide a no perdre-vos-ho. Jo, només acabe d’escriure aquest post, me’n vaig a agafar lloc al Parc de la Cultura on visc. Ens llegim en una altra ocasió (si és que la terra no acaba siguent absorbida pel sol!)

Els jocs

[15 de juny del 2012] L’altre dia em vaig gastar els diners de la recaptació en una entrada per a veure els jocs de la ciutat de València, que s’efectuen a un estadi anomenat "El Mestalla”. Abans que començaren, em vaig plantar davant el públic, i em vaig col·locar sobre el cap una imitació de les rames de pi distintives que em vaig fabricar al jardí de Vivers, exclamant que la meua victòria contra els obstacles a la saviesa bé es mereixien una commemoració, però ningú no em va poder escoltar, degut als xiulits i berrecs que sonaven en tot l'estadi (i això que encara no havien començat els jocs!), així que ningú no em va prestar ni la més mínima atenció (excepte un aficionat que va dir: “Mira, eixe és Ripollès?"), així que me’n vaig anar de l'estadi completament decebut, no sense abans exclamar que “correspon a les cabres i no als homes combatre per una corona”. No hi ha espai per a un ancià amb coses a dir a la València del Segle XXI.

El "Congreso Mundial de las Familias"

[29 de maig del 2012] La setmana passada, mentre vos escrivia l’últim post, va ser el "Congreso Mundial de las Famílias" a Madrid. M’he assabentat hui mirant les notícies a la xarxa. Jo, com sabeu, no tinc família. És més: la negue, així com la moral sexual que aquesta suposa, ja que les considere ambdues com obstacles per a la llibertat individual. Rebuje el matrimoni i condemne l’adulteri que d’ell es deriva. Ni un ni l’altre no tindrien cap sentit en la meua República, com ja vos he exposat anteriorment. No crec que el sexe s’haja de reduir exclusivament a l’utilitarisme de la procreació (i, com veiem, encara hi ha qui li destina aquesta única utilitat). Com dia Sade a “La filosofia al tocador”, “la propagació no és l’objectiu de la natura, només una cosa que aquesta tolera”, una forma de sexualitat més entre totes les altres.

En aquest congrés va fer una ponència Juan Antonio Reig Pla, bisbe d’Alcalá de Henares, famós per les seues polèmiques declaracions contra la homosexualitat. Doncs bé, aquesta és la meua posició al respecte: reconec que en alguna ocasió he fet alguna broma que altra sobre els sodomites (com faig broma d’absolutament totes les coses degut a la concepció absurda que tinc de la vida), però a l’hora de la veritat defenc la sodomia com qualsevol altra forma de plaer. De fet, la considere junt al celibat (com ara el del bisbe de la foto), dos valors positius en tant substitutius d’eixe gran obstacle per a la llibertat que suposa la família. Encara que a mi el que millor em funciona és masturbar-me, i si és a la plaça de l’Ajuntament millor que millor! Tan de bo fóra possible fregar-se el ventre per a no tindre fam! Això m’ho va ensenyar el peix onanista que em vaig trobar refregant-se contra una roca de la Malva-rosa per a ejacular (una cosa que, tot siga dit, no poden fer els peixos de l’Oceanogràfic, que segueixen un estricte programa meditadament reglat de reproducció).

Però tornant al congrés, hi va haver una secció titulada “Autenticidad de la mujer: redescubriendo la vida en el hogar”, on es van lloar les dones que eligeixen ser mares i mestresses de casa. Estic segur que la meua amiga Hipàrquia haguera fet interessants aportacions en aquesta secció. Hipàrquia ha sigut la única dona que ha figurat a les “Vides dels Filòsofs” del meu homònim Diògenes Laerci. En un moment donat es va enamorar de Crates, així que es va posar el mantell cínic i va compartir amb ell la vida del gos, fins al punt d’arribar a la culminació del seu amor a la plaça de l’Ajuntament, davant la vista de tothom. Hipàrquia va desafiar les convencions sexuals masclistes i estereotipades destinades a la dona, afirmant que havia dedicat a la seua educació “el temps que, segons les pautes, haguera tingut que dedicar-li al teler”. 

Va ser Antístenes qui em va ensenyar que la virtut de l’home i de la dona són la mateixa. Fins i tot la de les dones dels prostíbuls, on de vegades sembla fins i tot que hi ha hagut un progrés ètic respecte a la llar burgesa estereotipada i heteronormativa, on la dona creix com una planta a un hivernacle, sotmesa als designis del seu home. Jo sóc un gran assidu dels prostíbuls. De fet, el dia que vaig escriure l’últim post, com que encara em quedaven uns quants minuts abans que s'acabara la sessió, em vaig posar a buscar-ne algun per València, i em vaig decidir per un que hi ha prop de l’Avinguda del Cid. Per la nit, quan ja estava a la porta, em vaig imaginar que Juan Antonio Reig Pla m’impedia l’entrada:

- On vas, pecador? 

- A satisfer els meus desitjos!

- No et dóna vergonya, corrompre't a un lloc tan brut i tan inundat de mol·lície?

- No patisques, senyor bisbe, el sòl també entra als claveguerons sense embrutar-se!

- I no et donen mala espina aquestes dones de moral laxa?

- No, no trobe rés de mal en viatjar a un vaixell sobre el qual ja han navegat molts altres!

I vaig entrar. Allí dins vaig tindre un encontre inesperat, ja que em vaig trobar amb el meu gran amic Lucreci, amb el qual vaig tindre – després de saciar les meues necessitats, clar! – una conversa d’allò més agradable sobre el plaer. Jo li dia que només condemnava la prostitució en el cas que acabara esclavitzant (ja que el sexe en sí només és dolent quan s’imposa a la raó i la pertorba), però que en la resta dels casos em pareix necessària – i molt menys hipòcrita que el matrimoni -, ja que, la majoria de les vegades obeir el plaer és la millor forma d’oblidar-lo. Lucreci, per la seua banda, em dia que “el desig invita més a la resolució que no a la contenció”, i que “si hom no pot construir la seua existència al marge dels devastadors efectes de l’amor, s'imposa com a única solució anar corrents al bordell”. “I mira tu per on, ací hem vingut a parar els dos!” – vaig concloure entre rialles. I eixe va ser el meu dia de “Las Famílias”.

Pel dret a la flatulència pública

[25 de maig del 2012] Fa una estona, mentre esperava que algun ordinador es quedara lliure, m’ha vingut una flatulència i no he dubtat en tirar-me-la amb totes les meues forces, alçant una cama per a que puguera eixir amb més facilitat. De sobte s’ha apropat la xica de seguretat i m’ha dit que a la biblioteca no es pot fer soroll, i encara menys un soroll d’aquella índole. Jo m’he alçat indignat, i li he dit:

“Perdone senyoreta, però no hi ha que renyir als ciutadans per una cosa tan natural com tirar-se pets, ja que això pot tindre conseqüències desastroses. Mira si no el cas del meu amic Metrocles, que quasi es deixa morir de fam només per tirar-se un pet en públic quan encara pertanyia a l’escola peripatètica. Encara com que va anar Crates el libidinós a sa casa i se’n va tirar un encara més fort! Les flatulències són una cosa completament natural. Tothom està sotmès a les lleis elementals de la física gastronòmica. Fins i tot el president de la Generalitat! I si renyir a la gent per tirar-se pets pot tindre conseqüències desastroses, encara més retenir-los per vergonya de tirar-se’ls. Escoltem a Hipòcrates, quan dia que la retenció de gasos és una font de malalties, o a l'emperador Claudio, que espantat per aquesta informació va pensar en publicar un edicte que donara permís per a emetre ventositats durant els sopars, o a Erasme de Rotterdam, que afirmava que “si una flatulència ix sense fer soroll, està bé”, però que “no obstant això, més val que isca amb soroll que no retenir-la”. A més a més, els pets esdevenen la plasmació del nostre posicionament envers una realitat absurda, la banda sonora de la nostra cosmovisió de menyspreu i renúncia que compartim amb aquell vell beoci que havent ensopegat amb un tresor, va llençar una ventositat tot fent cas omís de la troballa”.

La xica m’ha dit que d’acord, que em tirara tots els pets que vullguera, però que per favor baixara la veu. 

Per la boca viu el peix (onanista)

[19 d'abril del 2012] Moltes vegades, abans o després de connectar-me als ordinadors públics, em pose a passejar pels prestatges de la biblioteca. Reconec que tinc una posició bastant ambigua envers la cultura, ja que per una banda reconec el seu valor, però per l'altra menyspree els sabers enciclopèdics.. He de confessar que la major part del temps he estat buscant-me a mi mateix, a veure que deien de mi autors més moderns. Ha sigut com això que fa ara la gent de buscar-se a ella mateixa per internet, però amb llibres.

                                            

Friedrich Nietzsche, a qui rendisc homenatge al títol d'aquest bloq, va afirmar que “el cinisme és la cosa més elevada que pot assolir-se a la terra" i que "per a conquerir-lo fan falta els punys més audaços i els dits més delicats”. He estat llegint uns quants llibres d’aquest autor i la veritat és que trobe bastants similituds: Què és el que practiquem els cínics, sinó una “Gaia Ciència”? A més, encaixem per complet en la seua definició de filòsof-artista (el seu ideal de filòsof): el savi s’ha de caracteritzar per una aptitud singular a l’hora  d’inventar noves possibilitats de vida que contrasten amb les que ofereixen l’hàbit i la convenció. En definitiva, fer d’hom mateix una obra d’art (en el nostre cas, sens dubte, dionisíaca…)

També he trobat un llibre titulat “Anarqueologia”, on la professora Maite Larrauri analitza les cassettes d’un seminari que Michel Foucault va fer sobre nosaltres. La veritat és que el filòsof francès ens té molt d’apreci, i ens considera la màxima expressió de la veritat en l’Antiga Grècia.

Foucault diu que per a tindre accés a la veritat era necessària a l’Antiga Grècia una experiència (ascesis) mitjançant la qual el subjecte operara sobre ell mateix determinades transformacions encaminades a la saviesa, que al mateix temps tenia efectes sobre el subjecte (d’això ja hem parlat als primers posts d’aquest bloq). És ací on entra en joc la parresía o “acte de veritat”, que significa no només dir-ho tot, sinó actuar amb correspondència amb allò que es diu. Una veritat amb dos condicions que la diferencia, per exemple, de la veritat matemàtica: en primer lloc, la veritat dita ha de ser la veritat personal de qui parla (quedant així “obligat” per allò que diu) i, en segon lloc, la veritat enunciada ha de comportar certs riscos. Per això considera Sòcrates com el primer model “parresiasta” en la història de la filosofia, ja que la seua mort confirma els riscos de dir la veritat en el terreny dels comportaments ètics.

Foucault diu coses molt boniques sobre nosaltres: que som els que donem vertadera amplitud i ressonància a la qüestió de com unir allò que es diu amb el propi mode de vida; que som els únics filòsofs que hem desenvolupat tècniques precises que condueixen a la parresía; que fem de la forma de l’existència una condició per a dir la veritat, tot fent-la visible en el gest, en el cos, en la forma de viure… Diu que la nostra vida és “l’escàndol de la veritat” i que, al remat, som els únics filòsofs de tota la Història de la Filosofia que hem posat en pràctica els preceptes que tot el món filosòfic admet. Per això veu en nosaltres l’autèntica alternativa al platonisme, com també vol ser-ho (i bé que ho aconsegueix!) la seua pròpia filosofia. 

La veritat és que em vaig decebre quan vaig llegir "Les savieses de l’antiguitat” de Michel Onfray i vaig veure les escasses pàgines que ens dedicava als cínics en un mapa tan ambiciós de l’hedonisme. Però després em vaig alleujar al comprovar que ens havia dedicat una obra sencera anomenada “Cinismos”, on repassa tot el nostre pensament, tot aportant reflexions pròpies molt valuoses. Molt recomanable.

Però no tot són floretes. Hem tingut molts detractors, i un dels més cèlebres ha sigut Hegel, que a la seua "Introducció a la Història de la Filosofia" afirma que “els cínics no eren més que pidolaires obscens i descarats que obtenien satisfacció en la impudícia de la qual donaven proves davant els demés”, i el cas és que no li falta raó...

Visita a la Catedral de València

[14 d'abril del 2012] L’altre dia estava demanant a la porta de la Catedral de València i vaig escoltar com començaven a dir missa, així que, mogut per la curiositat, em vaig decidir a entrar. Només entrar, vaig veure una pica amb aigua beneïda que hom s’havia de tirar per damunt per a entrar purificat al temple. Em vaig negar, ja que crec que seria tan eficaç per a llevar les faltes de conducta com les de gramàtica (que, com podeu observar, no en faig poques…). Vaig avançar pels llòbrecs banquets i vaig veure una dona que al resar agenollada enaltia el seu cul turgent, així que em vaig apropar i li vaig dir a cau d’orella: “Filla meua, no tens por de que Déu es detinga per atzar darrere teu i que no li pareguen tan bons els teus modals?” i, seguit per la seua mirada estupefacta, vaig seure prop de l’altar, a escoltar com el retor prometia la salvació dels conversos després de la mort. Vos jure que vaig aguantar una estona, però al final no vaig poder més. Quan observe pilots, metges i filòsofs, pense que l’home és el més intel·ligent dels animals. Però quan veig intèrprets de somnis, endevins i els seus adeptes, o figures envanides per la fama i la riquesa, pense que no hi ha rés més buit que l’home, així que em vaig alçar cridant: “PERQUÈ NO ET MORS JA I AIXÍ OBTENS D'UNA VEGADA PER TOTES LA PAU DE L’ÀNIMA!?”, i me’n vaig eixir de la catedral escortat pel silenci del retor i els xiuxiuejos dels fidels.

El sacerdot és un censor que treballa contra la vida a l’empresa de la religió, que limita les llibertats i singularitats individuals tot recorrent al terror per a assentar el poder (mireu si no com de prop dels poderosos – i com de lluny dels pobres! - s’ha mantingut sempre l’Església). Per a mi els déus només tenen realitat metodològica, però em dóna igual perquè, al remat, jo faig com Epicuri i no mostre el més mínim interès per allò sagrat. Cal ser completament indiferent envers les qüestions teològiques.

El cas és que, per a rematar, a la porta de l’església em vaig trobar a un venedor d’assegurances:

- Hola, bon dia, ha pensat ja en el seu soterrament?

- Deixa’m en pau! No tinc casa, ni feina, ni família!

- I qui el soterrarà si no té família?

- Doncs qui vullga quedar-se amb ma casa! Mira, si vols que et siga sincer, el dia de la meua mort m’agradaria servir-li d’aliment als gossos i als pardals.

- I a vostè no li pareix desagradable, ser devorat pels animals?

- Ara que ho dius, tens tota la raó... Però no passa rés: em deixes un bastó prop i així els podré espantar!

- Però com voldrà espantar-los, si ja estarà inconscient?

- Llavors, si ja estaré inconscient, quin mal podran fer-me els seus mossos?

I me’n vaig anar rient. En efecte, a mi la mort no m’atemoreix el més mínim, ja que la única cosa que m'importa és tot allò que passa abans. Com bé diuen els epicuris: com ha de ser la mort un mal, si quan estiga present no la sentirem? Mentre estem nosaltres, ella no està, i una vegada vinga, nosaltres ja no estarem.

De tant de recordar a Epicuri i els seus em van vindre ganes de visitar-los, així que em vaig apropar a l’Hortet ecològic que tenen a Benimaclet. Sempre que vaig els recrimine la seua vida en comunitat i sempre entre a la comuna exclamant, mig en broma mig de veres: “Avall els murs de l’Hortet!”, però llevat d’això, coincidisc amb ells en molts punts o, millor dit, en moltes negacions: de la família, del treball, de la pàtria, dels diners, dels honors, del poder, de la política…

Ciutadà de Diògenes

[20 de febrer del 2012] Odie la comunitat. El bullici urbà em pareix un curiós espectacle, un tant grotesc i sense sentit, però em fa falta estar sempre en contacte amb ell, tant per a pidolar com per a transmetre les meues idees (cosa que sempre intente fer simultàniament). Normalment em pose a pidolar i a exclamar al carrer Colom, ja que és un dels llocs de València amb més afluència i, per tant, on a més gent pot arribar el meu discurs. A banda, està prop del Parc de la Cultura on visc. El cas és que estava hui exclamant les meues diatribes contra la inautenticitat de les aparentment indiscutibles regles acceptades per la costum, quan ha passat un jove estudiant corrents i m’ha donat el següent pamflet:

M’he quedat una estona observant-lo, ja que m’havien parlat molt de l’anarquisme llibertari. Em senc identificat amb qualsevol dels dos termes: em podria considerar “anarquista”, ja que no accepte cap poder que no siga el que cadascú exerceix sobre hom mateix, i també “llibertari”, ja que no reconec cap valor per damunt de la llibertat. Va ser el meu mestre Antístenes qui em va transmetre el rebuig a les institucions i les lleis i em va inspirar per a començar la meua tasca de destrucció de l’esperit cívic. Com va dir Críties, fonamentant-se en la distinció sofista entre physis i nómos, tots els humans tenen la mateixa pàtria: el món (del qual jo també sóc ciutadà), degut a que tots tenim la mateixa naturalesa humana. Efectivament, si em pregunten d’on sóc, diré que sóc ciutadà del món. O, filant més prim, faré com el meu deixeble Crates i em proclamaré “ciutadà de Diògenes”. Perquè eixa és una altra: considere que la revolució ha de ser individual, ja que el meu camp de batalla és la consciència individual. Jo, com Aristip el cirenaic, em desentenc de les qüestions col·lectives i marxe cap a la felicitat en solitari. Sense seguir el ramat, com diria Sèneca. Em vaig disposar a debatre totes aquestes qüestions amb el jove, a debatre amb ell si realment tindria algun efecte la revolució en aquest panorama tan grotesc, però el jove va seguir corrents, ja que darrere venia la policia, donant cops a tot el món indiscriminadament.

Aquesta em va parèixer una mostra flagrant del cinisme vulgar de la democràcia capitalista (com sabeu, el mot “cínic” ha derivat – no sé fins a quin punt degut a la tasca de desprestigi dels dualistes – en la definició de la hipocresia desenfadada). La democràcia capitalista, per una banda, proclama als quatre vents els ideals de civilització, ordre, llibertat i independència i, per l’altra, coacciona els seus ciutadans amb agressivitat, tortures i odi desenfrenat per a mantenir l’ordre establert. Hui he pogut comprovar a la xarxa tota la brutalitat policial que ha patit València aquestos últims dies. No sé que pensarà Plató de tot açò, però supose que ho trobarà legítim, ja que a les seues “Lleis” afirma que l’obediència és “el fonament de tot ordre polític”.

El cas és que després del tràgic espectacle de la policia, em vaig quedar mirant l’anunci anarquista, i vaig desitjar que l’estudiant que me’l va donar arribara a assolir el suficient esperit crític com per a acabar deixant-se els estudis i que, per favor, no arribara mai a la universitat, culpable de la domesticació del saber, eixe temple ple de teranyines on la saviesa es torna trista, fosca, mandrosa, inútil i insípida, sense implicacions en el món real, quan la realitat és que la saviesa no pot anar deslligada de la vida. La filosofia hui en dia està presonera entre els murs de la universitat, i és exclusiva per als iniciats, ha sigut confiscada pels doctes, perdent tot el contacte amb el carrer i la interrogació quotidiana per a convertir-se en una nova teologia adaptada als laics que enyoren el poder de l’Església. 

Encontre amb l’alcaldessa

[2 de febrer del 2012] No sé si es creureu el que vaig a contar-vos a continuació, però el cas és que em dóna igual. Estava jo la setmana passada prenent el sol tranquil·lament a la plaça de l’ajuntament, quan de sobte se’m va apropar l’alcaldessa de València i em va preguntar:

“VALENCIANO, QUÉ QUIERES DE MI?”

A la qual cosa li vaig contestar:

“Que t’apartes un poc, que em tapes el sol!”

Ella va respondre amb un estrident bram i se’n va anar. Supose que es pensaria que era el primer d’una multitud indignada que tornava a envair la plaça, però crec que no es mereixia ni l’explicació. Ni tan sols li vaig aclarir que en realitat no sóc valencià. Els governants (en aquest cas “la governanta”) son persones ja d’entrada deplorables, només pel càrrec que ocupen, que prefigura la seua personalitat. Són l’expressió mateixa de la corrupció i l’oportunisme, el “cinisme” en la seua accepció més corrompuda i vulgar, ja que amb el seu discurs demagògicament humanista invoquen a la felicitat i la perfecció, tot justificant mitjançant les lleis allò que es correspon fonamentalment amb la satisfacció insaciable d'una megalomania neuròtica disposada a vendre's per quatre tratges.

Per això el filòsof ha d’evitar qualsevol relació amb els governants. La llista és llarga: Plató amb Dionís de Siracusa, Filodem amb Pisó, Hegel amb Napoleó, Freud amb Mussolini, Heiddeger amb Hitler, Sartre amb Stalin... El filòsof ha de ser, en canvi, la mala consciència dels governants. Quan un filòsof s’apropa al governant, alguna de les dues parts canvia radicalment i, malauradament, sempre sol ser la del filòsof. Mireu sinó com Plató justifica a “La República” l’ús de la mentida per a assolir l’Estat perfecte: “Correspon als governants de l’Estat (…) recórrer a la falsedat, amb mires a enganyar, ja siga als enemics, ja siga als conciutadans, per l’interès de l’Estat”.