[25 de maig del 2012] Fa una estona,
mentre esperava que algun ordinador es quedara lliure, m’ha vingut una flatulència
i no he dubtat en tirar-me-la amb totes les meues forces, alçant una cama per a
que puguera eixir amb més facilitat. De sobte s’ha apropat la xica de seguretat
i m’ha dit que a la biblioteca no es pot fer soroll, i encara menys un soroll
d’aquella índole. Jo m’he alçat indignat, i li he dit:
“Perdone
senyoreta, però no hi ha que renyir als ciutadans per una cosa tan natural com
tirar-se pets, ja que això pot tindre conseqüències desastroses. Mira si no el
cas del meu amic Metrocles, que quasi es deixa morir de fam només per tirar-se
un pet en públic quan encara pertanyia a l’escola peripatètica. Encara com que
va anar Crates el libidinós a sa casa i se’n va tirar un encara més fort! Les
flatulències són una cosa completament natural. Tothom està sotmès a les lleis elementals
de la física gastronòmica. Fins i tot el president de la Generalitat! I si renyir a la
gent per tirar-se pets pot tindre conseqüències desastroses, encara més retenir-los
per vergonya de tirar-se’ls. Escoltem a Hipòcrates, quan dia que la retenció de
gasos és una font de malalties, o a l'emperador Claudio, que espantat per aquesta
informació va pensar en publicar un edicte que donara permís per a emetre
ventositats durant els sopars, o a Erasme de Rotterdam, que afirmava que “si
una flatulència ix sense fer soroll, està bé”, però que “no obstant això, més
val que isca amb soroll que no retenir-la”. A més a més, els pets esdevenen la
plasmació del nostre posicionament envers una realitat absurda, la banda sonora
de la nostra cosmovisió de menyspreu i renúncia que compartim amb aquell vell
beoci que havent ensopegat amb un tresor, va llençar una ventositat tot fent
cas omís de la troballa”.
La xica m’ha dit
que d’acord, que em tirara tots els pets que vullguera, però que per favor
baixara la veu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada