El "Congreso Mundial de las Familias"

[29 de maig del 2012] La setmana passada, mentre vos escrivia l’últim post, va ser el "Congreso Mundial de las Famílias" a Madrid. M’he assabentat hui mirant les notícies a la xarxa. Jo, com sabeu, no tinc família. És més: la negue, així com la moral sexual que aquesta suposa, ja que les considere ambdues com obstacles per a la llibertat individual. Rebuje el matrimoni i condemne l’adulteri que d’ell es deriva. Ni un ni l’altre no tindrien cap sentit en la meua República, com ja vos he exposat anteriorment. No crec que el sexe s’haja de reduir exclusivament a l’utilitarisme de la procreació (i, com veiem, encara hi ha qui li destina aquesta única utilitat). Com dia Sade a “La filosofia al tocador”, “la propagació no és l’objectiu de la natura, només una cosa que aquesta tolera”, una forma de sexualitat més entre totes les altres.

En aquest congrés va fer una ponència Juan Antonio Reig Pla, bisbe d’Alcalá de Henares, famós per les seues polèmiques declaracions contra la homosexualitat. Doncs bé, aquesta és la meua posició al respecte: reconec que en alguna ocasió he fet alguna broma que altra sobre els sodomites (com faig broma d’absolutament totes les coses degut a la concepció absurda que tinc de la vida), però a l’hora de la veritat defenc la sodomia com qualsevol altra forma de plaer. De fet, la considere junt al celibat (com ara el del bisbe de la foto), dos valors positius en tant substitutius d’eixe gran obstacle per a la llibertat que suposa la família. Encara que a mi el que millor em funciona és masturbar-me, i si és a la plaça de l’Ajuntament millor que millor! Tan de bo fóra possible fregar-se el ventre per a no tindre fam! Això m’ho va ensenyar el peix onanista que em vaig trobar refregant-se contra una roca de la Malva-rosa per a ejacular (una cosa que, tot siga dit, no poden fer els peixos de l’Oceanogràfic, que segueixen un estricte programa meditadament reglat de reproducció).

Però tornant al congrés, hi va haver una secció titulada “Autenticidad de la mujer: redescubriendo la vida en el hogar”, on es van lloar les dones que eligeixen ser mares i mestresses de casa. Estic segur que la meua amiga Hipàrquia haguera fet interessants aportacions en aquesta secció. Hipàrquia ha sigut la única dona que ha figurat a les “Vides dels Filòsofs” del meu homònim Diògenes Laerci. En un moment donat es va enamorar de Crates, així que es va posar el mantell cínic i va compartir amb ell la vida del gos, fins al punt d’arribar a la culminació del seu amor a la plaça de l’Ajuntament, davant la vista de tothom. Hipàrquia va desafiar les convencions sexuals masclistes i estereotipades destinades a la dona, afirmant que havia dedicat a la seua educació “el temps que, segons les pautes, haguera tingut que dedicar-li al teler”. 

Va ser Antístenes qui em va ensenyar que la virtut de l’home i de la dona són la mateixa. Fins i tot la de les dones dels prostíbuls, on de vegades sembla fins i tot que hi ha hagut un progrés ètic respecte a la llar burgesa estereotipada i heteronormativa, on la dona creix com una planta a un hivernacle, sotmesa als designis del seu home. Jo sóc un gran assidu dels prostíbuls. De fet, el dia que vaig escriure l’últim post, com que encara em quedaven uns quants minuts abans que s'acabara la sessió, em vaig posar a buscar-ne algun per València, i em vaig decidir per un que hi ha prop de l’Avinguda del Cid. Per la nit, quan ja estava a la porta, em vaig imaginar que Juan Antonio Reig Pla m’impedia l’entrada:

- On vas, pecador? 

- A satisfer els meus desitjos!

- No et dóna vergonya, corrompre't a un lloc tan brut i tan inundat de mol·lície?

- No patisques, senyor bisbe, el sòl també entra als claveguerons sense embrutar-se!

- I no et donen mala espina aquestes dones de moral laxa?

- No, no trobe rés de mal en viatjar a un vaixell sobre el qual ja han navegat molts altres!

I vaig entrar. Allí dins vaig tindre un encontre inesperat, ja que em vaig trobar amb el meu gran amic Lucreci, amb el qual vaig tindre – després de saciar les meues necessitats, clar! – una conversa d’allò més agradable sobre el plaer. Jo li dia que només condemnava la prostitució en el cas que acabara esclavitzant (ja que el sexe en sí només és dolent quan s’imposa a la raó i la pertorba), però que en la resta dels casos em pareix necessària – i molt menys hipòcrita que el matrimoni -, ja que, la majoria de les vegades obeir el plaer és la millor forma d’oblidar-lo. Lucreci, per la seua banda, em dia que “el desig invita més a la resolució que no a la contenció”, i que “si hom no pot construir la seua existència al marge dels devastadors efectes de l’amor, s'imposa com a única solució anar corrents al bordell”. “I mira tu per on, ací hem vingut a parar els dos!” – vaig concloure entre rialles. I eixe va ser el meu dia de “Las Famílias”.