[19 d'abril del 2012] Moltes vegades,
abans o després de connectar-me als ordinadors públics, em pose a passejar pels
prestatges de la biblioteca. Reconec que tinc una posició bastant ambigua
envers la cultura, ja que per una banda reconec el seu valor, però per l'altra menyspree els sabers enciclopèdics.. He de confessar que la major part del temps he estat buscant-me a mi mateix, a veure que deien de mi autors més moderns. Ha sigut com això que fa ara la
gent de buscar-se a ella mateixa per internet, però amb llibres.
Friedrich Nietzsche,
a qui rendisc homenatge al títol d'aquest bloq, va afirmar que “el cinisme és la
cosa més elevada que pot assolir-se a la terra" i que "per a conquerir-lo fan falta
els punys més audaços i els dits més delicats”. He estat llegint uns quants
llibres d’aquest autor i la veritat és que trobe bastants similituds: Què és el
que practiquem els cínics, sinó una “Gaia Ciència”? A més, encaixem per complet
en la seua definició de filòsof-artista (el seu ideal de filòsof): el savi s’ha
de caracteritzar per una aptitud singular a l’hora d’inventar noves possibilitats de vida que
contrasten amb les que ofereixen l’hàbit i la convenció. En definitiva, fer
d’hom mateix una obra d’art (en el nostre cas, sens dubte, dionisíaca…)
També he trobat un
llibre titulat “Anarqueologia”, on la professora Maite Larrauri analitza les
cassettes d’un seminari que Michel Foucault va fer sobre nosaltres. La veritat
és que el filòsof francès ens té molt d’apreci, i ens considera la màxima
expressió de la veritat en l’Antiga Grècia.
Foucault diu que
per a tindre accés a la veritat era necessària a l’Antiga Grècia una
experiència (ascesis) mitjançant la qual el subjecte operara sobre ell mateix determinades
transformacions encaminades a la saviesa, que al mateix temps tenia efectes sobre
el subjecte (d’això ja hem parlat als primers posts d’aquest bloq). És ací on
entra en joc la parresía o “acte de veritat”, que significa no només dir-ho tot, sinó actuar amb
correspondència amb allò que es diu. Una veritat amb dos condicions que la
diferencia, per exemple, de la veritat matemàtica: en primer lloc, la veritat dita
ha de ser la veritat personal de qui parla (quedant així “obligat” per allò que
diu) i, en segon lloc, la veritat enunciada ha de comportar certs riscos. Per això considera Sòcrates com el primer model “parresiasta” en la història de la filosofia, ja
que la seua mort confirma els riscos de dir la veritat en el terreny dels
comportaments ètics.
Foucault diu
coses molt boniques sobre nosaltres: que som els que donem vertadera amplitud i
ressonància a la qüestió de com unir allò que es diu amb el propi mode de vida;
que som els únics filòsofs que hem desenvolupat tècniques precises que condueixen a la parresía; que fem de la forma de
l’existència una condició per a dir la veritat, tot fent-la visible en el gest, en el cos, en la forma de viure… Diu que la nostra vida és
“l’escàndol de la veritat” i que, al remat, som els únics filòsofs de tota la Història de la Filosofia que hem posat
en pràctica els preceptes que tot el món filosòfic admet. Per això veu en
nosaltres l’autèntica alternativa al platonisme, com també vol ser-ho (i bé que
ho aconsegueix!) la seua pròpia filosofia.
La veritat és que
em vaig decebre quan vaig llegir "Les savieses de l’antiguitat” de Michel
Onfray i vaig veure les escasses pàgines que ens dedicava als cínics en un mapa tan
ambiciós de l’hedonisme. Però després em vaig alleujar al comprovar que ens
havia dedicat una obra sencera anomenada “Cinismos”,
on repassa tot el nostre pensament, tot aportant reflexions pròpies molt
valuoses. Molt recomanable.
Però no tot són floretes. Hem tingut molts detractors, i un dels més cèlebres ha sigut Hegel, que a la seua "Introducció a la Història de la Filosofia" afirma que “els cínics no eren més que pidolaires obscens i descarats que obtenien satisfacció en la impudícia de la qual donaven proves davant els demés”, i el cas és que no li falta raó...
