Encontre amb l’alcaldessa

[2 de febrer del 2012] No sé si es creureu el que vaig a contar-vos a continuació, però el cas és que em dóna igual. Estava jo la setmana passada prenent el sol tranquil·lament a la plaça de l’ajuntament, quan de sobte se’m va apropar l’alcaldessa de València i em va preguntar:

“VALENCIANO, QUÉ QUIERES DE MI?”

A la qual cosa li vaig contestar:

“Que t’apartes un poc, que em tapes el sol!”

Ella va respondre amb un estrident bram i se’n va anar. Supose que es pensaria que era el primer d’una multitud indignada que tornava a envair la plaça, però crec que no es mereixia ni l’explicació. Ni tan sols li vaig aclarir que en realitat no sóc valencià. Els governants (en aquest cas “la governanta”) son persones ja d’entrada deplorables, només pel càrrec que ocupen, que prefigura la seua personalitat. Són l’expressió mateixa de la corrupció i l’oportunisme, el “cinisme” en la seua accepció més corrompuda i vulgar, ja que amb el seu discurs demagògicament humanista invoquen a la felicitat i la perfecció, tot justificant mitjançant les lleis allò que es correspon fonamentalment amb la satisfacció insaciable d'una megalomania neuròtica disposada a vendre's per quatre tratges.

Per això el filòsof ha d’evitar qualsevol relació amb els governants. La llista és llarga: Plató amb Dionís de Siracusa, Filodem amb Pisó, Hegel amb Napoleó, Freud amb Mussolini, Heiddeger amb Hitler, Sartre amb Stalin... El filòsof ha de ser, en canvi, la mala consciència dels governants. Quan un filòsof s’apropa al governant, alguna de les dues parts canvia radicalment i, malauradament, sempre sol ser la del filòsof. Mireu sinó com Plató justifica a “La República” l’ús de la mentida per a assolir l’Estat perfecte: “Correspon als governants de l’Estat (…) recórrer a la falsedat, amb mires a enganyar, ja siga als enemics, ja siga als conciutadans, per l’interès de l’Estat”.