Ciutadà de Diògenes

[20 de febrer del 2012] Odie la comunitat. El bullici urbà em pareix un curiós espectacle, un tant grotesc i sense sentit, però em fa falta estar sempre en contacte amb ell, tant per a pidolar com per a transmetre les meues idees (cosa que sempre intente fer simultàniament). Normalment em pose a pidolar i a exclamar al carrer Colom, ja que és un dels llocs de València amb més afluència i, per tant, on a més gent pot arribar el meu discurs. A banda, està prop del Parc de la Cultura on visc. El cas és que estava hui exclamant les meues diatribes contra la inautenticitat de les aparentment indiscutibles regles acceptades per la costum, quan ha passat un jove estudiant corrents i m’ha donat el següent pamflet:

M’he quedat una estona observant-lo, ja que m’havien parlat molt de l’anarquisme llibertari. Em senc identificat amb qualsevol dels dos termes: em podria considerar “anarquista”, ja que no accepte cap poder que no siga el que cadascú exerceix sobre hom mateix, i també “llibertari”, ja que no reconec cap valor per damunt de la llibertat. Va ser el meu mestre Antístenes qui em va transmetre el rebuig a les institucions i les lleis i em va inspirar per a començar la meua tasca de destrucció de l’esperit cívic. Com va dir Críties, fonamentant-se en la distinció sofista entre physis i nómos, tots els humans tenen la mateixa pàtria: el món (del qual jo també sóc ciutadà), degut a que tots tenim la mateixa naturalesa humana. Efectivament, si em pregunten d’on sóc, diré que sóc ciutadà del món. O, filant més prim, faré com el meu deixeble Crates i em proclamaré “ciutadà de Diògenes”. Perquè eixa és una altra: considere que la revolució ha de ser individual, ja que el meu camp de batalla és la consciència individual. Jo, com Aristip el cirenaic, em desentenc de les qüestions col·lectives i marxe cap a la felicitat en solitari. Sense seguir el ramat, com diria Sèneca. Em vaig disposar a debatre totes aquestes qüestions amb el jove, a debatre amb ell si realment tindria algun efecte la revolució en aquest panorama tan grotesc, però el jove va seguir corrents, ja que darrere venia la policia, donant cops a tot el món indiscriminadament.

Aquesta em va parèixer una mostra flagrant del cinisme vulgar de la democràcia capitalista (com sabeu, el mot “cínic” ha derivat – no sé fins a quin punt degut a la tasca de desprestigi dels dualistes – en la definició de la hipocresia desenfadada). La democràcia capitalista, per una banda, proclama als quatre vents els ideals de civilització, ordre, llibertat i independència i, per l’altra, coacciona els seus ciutadans amb agressivitat, tortures i odi desenfrenat per a mantenir l’ordre establert. Hui he pogut comprovar a la xarxa tota la brutalitat policial que ha patit València aquestos últims dies. No sé que pensarà Plató de tot açò, però supose que ho trobarà legítim, ja que a les seues “Lleis” afirma que l’obediència és “el fonament de tot ordre polític”.

El cas és que després del tràgic espectacle de la policia, em vaig quedar mirant l’anunci anarquista, i vaig desitjar que l’estudiant que me’l va donar arribara a assolir el suficient esperit crític com per a acabar deixant-se els estudis i que, per favor, no arribara mai a la universitat, culpable de la domesticació del saber, eixe temple ple de teranyines on la saviesa es torna trista, fosca, mandrosa, inútil i insípida, sense implicacions en el món real, quan la realitat és que la saviesa no pot anar deslligada de la vida. La filosofia hui en dia està presonera entre els murs de la universitat, i és exclusiva per als iniciats, ha sigut confiscada pels doctes, perdent tot el contacte amb el carrer i la interrogació quotidiana per a convertir-se en una nova teologia adaptada als laics que enyoren el poder de l’Església.